Edición Europa

2024 número 4

Soy una cuestión de identidad

Entrevista

GIOVANNA RIBES

CONTRA EL FATUM ETERN

Giovanna Ribes és una dona compromesa. Amb el cinema, amb l’educació, amb les qüestions socials i amb la seva condició de dona. Filòloga, guionista, professora i productora, Giovanna és d’aquelles dones que ens fan pensar en una professional de múltiples artistes, quasi inabastable, inversament proporcional a la humilitat que traspua.

Artista audiovisual i productora valenciana amb una extensa experiència en el món del videoart, el cinema documental i de ficció. Giovanna és membre de la CIMA (Asociación de Mujeres cineastes y del Medio Audiovisual), l’EWA (European Women Association), l’EDN (European Documentary Network), la DeA (Dones en Art) i l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya. És també directora del Festival Internacional Dona i Cinema – Woman & Film, presidenta de la PAV (Associació Productores Valencianes) i vicepresidenta de Mostra Viva. Les seves darreres produccions com a directora: ‘La familia (Dementia)’ i ‘Un suave olor a canela’ han estat reconegudes internacionalment.

 

En el guió de La torre de Babel toques el tema de la immigració i dels problemes emocionals que la sensació del desarrelament pot generar en una persona o en un col·lectiu. Quina motivació personal et porta a dirigir una pel·lícula sobre aquest assumpte de plena actualitat a Europa?

Els meus pares van emigrar a Suïssa quan jo tenia tot just 2 anys i el meu germà gairebé 9, i ens van deixar a Espanya amb els meus avis. Recordo la desolació, l’angoixa de l’abandonament i la recerca desesperada del rostre de la meva mare entre la multitud.

Ens vam tornar a reunir un parell d’anys després. Vaig viatjar amb la meva àvia en allò que anomenaven el tren “borreguero” que sortia des d’Andalusia amb les persones que treballaven a la verema. Un trajecte llarg, però ple de cançons i menjars compartits, i ballant twist entre els bancs de fusta. Tot va ser feliç fins que vam arribar a Portbou, on el tren havia de canviar de vies per les diferències de grossor. Allà hi va haver el primer “escorcoll”. Cues immenses de persones cansades i amb por a les cares. I un nou tren, més ordenat, però gris, fins a l’arribada a l’estació de Ginebra.

Recordo rostres expectants rere una reixa, entre els quals el de la meva mare. Vaig arrencar a córrer cap a ella mentre cridava “mama”, però un parell de pastors alemanys enganxats a uns policies fronterers em van barrar el pas. Jo plorava, la meva mare també, mentre la meva àvia cridava. Finalment, una monja espanyola va parlar amb els policies i van permetre que la meva mare es posés entre la reixa metàl·lica de tal manera que la seva filla pogués estar encara fora del territori suís, però la pogués agafar. Jo la vaig agafar de la cama mentre ella recolzava la mà sobre el meu cap.

A Suïssa, els emigrants espanyols generalment no s’ajuntaven per ideologia, creença o origen, i rarament parlaven entre ells. A vegades preferien tenir un amic suís i parlar un mal francès, fins i tot negar rotundament que eren espanyols, en un afany per no ser diferents, per diluir-se en la nova cultura i sentir-se acceptats.

Jo era rossa i alta i, per tant, sempre pensaven que era d’origen nòrdic i així em lliurava de les males cares al bus, però quan descobrien que era espanyola –tot i la meva alçada– em convertia en la “petite espagnole”.

Ja adulta i de tornada a Espanya, durant una posta de sol d’hivern preciosa, quan passava per davant d’un edifici en construcció, a contrallum, vaig veure treballadors que soldaven les bigues i em va fer pensar en una torre de Babel. I així va sorgir la pel·lícula.

Com a cineasta sols tocar temes molt sensibles: immigració, malaltia, personatges emmarcats en un entorn en què els costa encaixar, o que decideixen aïllar-se per no afrontar la realitat. Ara bé, les teves pel·lícules no transmeten pessimisme o drama gratuït. Això reflecteix la teva manera de concebre la vida?

Com a colònia global amb alguns milers d’anys, em fa la sensació d’un fatum etern, on l’ésser humà sempre està començant, com si mai no madurés. Creiem que només ens passa a nosaltres allò que ens passa. Ens passem la vida autodefinint-nos, els bons, els dolents, els llestos, els ximples, etc., i definint els altres des de la diferència, amb l’altre/a. Gairebé mai no parem a pensar en quines són les circumstàncies que va fer i fa que cadascú actuï d’aquesta manera o d’una altra.

Per poder sobreviure en aquest context, jo vaig fer l’exercici de detenir-me en per què l’altre/a pren tal decisió, i no aquella diferent, què és el que el disgusta, quines són les causes de la seva ràbia, així sobretot entendre el comportament. Reflexionant d’aquesta manera, em vaig trobar com a ésser humà, vaig descobrir les meves veritats i els meus encobriments. I aleshores vaig deixar de creure: en tot i en res. Això em dona una estranya capacitat de no sorpresa. Em desproveeixo de contes de fades i accepto la crua realitat al mateix temps que em meravello de la bellesa mateixa de cada instant de vida. Això sí, amb una voluntat fèrria de seguir lluitant per a un futur millor. I què significa això per a mi? Un creixement més espiritual, un avanç real. Sense això, penso, continuarem en l’ombra de la violència, perdrem el control i ens quedarem a mercè dels maniqueus.

Ets una dona que celebra el seu origen valencià, però al mateix temps ets molt cosmopolita: des del teu nom italià, passant perquè ets poliglota, viatgera i oberta al món i arribant als temes que toques i als equips amb els quals treballes. De quina manera t’enriqueix tot això com a creadora?

Arribo al Marroc i hi trobo tarongina, arribo a Bolívia i hi trobo ‘chumberas’, a Nova York admiro els cels, a Suïssa cullo pinetells, a Xile menjo empanades, a Alemanya bec aiguardent. I tot això ho faig al meu poble també, i les persones tenen les mateixes necessitats bàsiques, i estimen i odien, i es barallen per la terra. I observo i dono gràcies als cels per haver pogut viure i viatjar a altres llocs i saber algun idioma i comunicar-me més enllà de les paraules. Així que, quan “torno a casa”, la reivindico com aquesta amalgama de diferents pobles que la formen, banyada pel Mediterrani, com ho ha fet sempre. I m’adono que segurament, sent valenciana, també seré una mica àrab, una mica jueva, una mica francesocàtara, una mica italiana del sud, i fins i tot potser gitana hongaresa. De quina altra manera no pot tot això enriquir-nos?

Creus en el poder catàrtic de les arts? És a dir, poden, segons tu, funcionar com un atenuant de situacions i processos dolorosos a l’individu?

L’art és purificador. No conec cap artista que a través de la seva obra no exerceixi aquest poder catàrtic. I en el meu cas, és així. Cada projecte que emprenc no sorgeix d’un tema general, sorgeix d’una cosa que em ronda i sobre la qual necessito “reflexionar”, i així, reflexionant-hi, tot comença a adquirir forma i es gesta la idea. Ja sigui en ficció, documental, videoart, fotografia o poema, m’agrada compartir aquesta idea amb els altres per poder “reflexionar” sobre coses que ens passen i que potser no ens hem atrevit a posar sobre la taula per pors absurdes.

Pots sentir en el cinema o el teatre aquesta catarsi. En aquest silenci absolut interromput per un sanglot o un riure, i en aquests comentaris personals després de l’acte conjunt, quan els espectadors s’atreveixen a posar-se a si mateixos com a exemples “això em va passar a mi quan…”.

Tot i l’aparició de diferents plataformes de streaming i malgrat les veus que pronostiquen mals averanys perquè han decretat el final del cinema fins i tot des del naixement de la televisió, es manté en peu. Creus que el cinema espanyol gaudeix de bona salut?

Per a mi, el cinema espanyol gaudeix de bona salut. Tots els anys es fan centenars de pel·lícules però desgraciadament en veiem molt poques. El que falta és molta visibilitat, suport a exhibidors perquè hi hagi un alt percentatge de producció local a la cartellera i també obrir les portes a un altre tipus de cinema, que existeixin sales que ofereixin una varietat respecte del “mainstream”. Hi ha massa pocs espais així per veure aquestes creacions que són, al meu entendre, altament interessants i després molt estimades pel públic.

Anar al cinema és un acte social, una cosa que no pots fer a casa teva. T’obliga a parlar amb un amic o amiga, a decidir quina pel·lícula anar a veure, potser sopar abans o després o berenar, sortir de casa, passejar, debatre després de veure la projecció, fins i tot emprenyar-te amb algú de la fila.

El cinema segueix sent una de les arts amb més capacitat de convocatòria. Creus en la seva capacitat de contribuir a canvis socials?

Ho preguntem a Ken Loach? Per descomptat que és detonador de canvis socials, però per bé i per mal.

L’espectador aprèn del que veu. Si vas a veure una pel·lícula de vaquers, és poc probable que et posis a investigar sobre la història de l’època. En general, et creus el que et mostren. Fins fa poc, les de vaquers ens deien que eren els indis qui tallaven cabelleres. Valors morals blancs patriarcals heterosexuals. Valors que continuen a les pel·lícules estàndard i que van formant “un pou” molt fort en l’estructura social, per exemple.

Atesa aquesta influència enorme, hi ha una gran responsabilitat en el que s’explica i com s’explica.

Coneixem la teva àmplia experiència en el documental. Quins són els temes que més t’interessen dins d’aquest gènere?

M’interessen tots els temes, depenent de com siguin tractats i quina és la recerca que s’hi expressa. Potser, dels que menys m’interessen són els arguments de mafiosos, espies o coses de batalletes de barri que no aprofundeixen en l’horror d’aquella existència, sinó que, dels personatges, en fan prototips.

Ens pots explicar quins són els teus propers projectes?

M’agradaria escriure contes i poemes. Els tinc aparcats des que vaig dedicar-me a fer cinema i tinc moltes ganes de tornar a aquesta soledat acompanyada de personatges imaginaris i paraules que floten a l’aire i cauen amb desordre aparent sobre el paper.

A què recorres o què fas quan et sents aïllada o sents que et venç la inquietud?

A l’essència mateixa.


 

Articles de MIGRACIÓ I DESARRELAMENT:

Próximo: TANT DE BO FOSSIS AQUÍ 
Bariloche: TRENCACLOSQUES D’UN DESARRELAMENT 
Y respiren normalmente: HUMANITAT COMPARTIDA 
La trinchera infinita: FUGIR CAP A DINS
Juicio a una zorra: HELENA NO VA SER PAS DE TROIA 
Mey Rahola, la nova fotògrafa: DESARRELAR-SE QUAN HOM NO VOL
UNA LLAR PANETÀRIA
Giovanna Ribes: CONTRA EL FATUM ETERN
Conversem amb … GASTÓN GONZÁLEZ 
CITES: Rosa Pujol, Marga Segarra i Carolina Bórquez
Editorial: LA FRAGILITAT DEL SUBSTENT

 

Deja un comentario