Edición Europa

2024 número 4

Soy una cuestión de identidad

Cinema

I RESPIRIN NORMALMENT

HUMANITAT COMPARTIDA

Aquesta és la història de dues dones amb orígens molt diversos, i l’adversitat que cadascuna viu i enfronta dia a dia. A través d’elles i de la seva trobada som conduïts subtilment per profundes dimensions humanes, com la tendresa, el valor dels vincles i la solidaritat.

La història transcorre a Islàndia i ens introdueix en la vida de Lara, una mare soltera que cuida el seu fill Eldar, d’uns 8 anys. Sobreviu, resolent múltiples dificultats econòmiques quotidianes, des de tenir diners per menjar, pagar els comptes, arribar a l’hora a l’escola, fins a aconseguir una feina, intentar fer-la bé, molt bé, per conservar-la i així poder cobrir les seves necessitats.

La tendresa apareix ja en la relació d’aquesta mare amb el seu fill. Juntament amb Lara i el ritme frenètic, veiem el petit Eldar, vivint el temps present amb amplitud i calma: és un nen i un testimoni pacient de la vida adulta. Mentre ell cuida el seu gatet acabat d’adoptar, observa el món i fa preguntes a la seva mare. Lara les hi respon totes, amb penes i treballs, amb aquesta capacitat que tenen algunes mares de fer veure que està tot bé, encara que per dins estiguin sostenint, amb dificultat, el món.

Lara ha aconseguit un treball com a ajudant a la policia d’immigracions a l’aeroport, i és així com coneix Adja, en els ulls de la qual es pot veure la profunditat de la por. És una dona immigrant, que intenta viatjar al Canadà buscant refugi, per la persecució que viu en el seu país d’origen, atesa la seva diversitat sexual. Les penúries d’Adja són encara més grans; el que ella s’hi juga és la vida.

Per aquelles voltes del destí, aquestes dues dones es trobaran més endavant, i descobriran que tenen més en comú del que podrien haver imaginat. Aquest descobriment va revelant, amb molta delicadesa, a través de gestos i accions espontànies, el sorgiment de l’empatia i la solidaritat lliure de judicis. Cada una lluitant amb les seves coses, a la vegada commoguda i sensible a la realitat de l’altra.

La història mostra bellament allò que s’anomena humanitat compartida, un aspecte de la capacitat de compassió que es refereix a l’experiència de sentir-se part d’un tot, i reconeixent que altres éssers també viuen el que vivim i sentint la pròpia experiència com a part de l’extensa experiència humana, en contraposició a percebre-la en aïllament.

Quin és el pont en què es troben Adja i Lara? Els éssers humans compartim fortes necessitats de connexió, pertinença i cooperació. Evolutivament, com altres mamífers, compartim el desenvolupament de l’apogeu, com un sistema de motivacions i capacitats que s’orienta a l’atenció de l’altre i a ser sensible davant la seva necessitat i el seu patiment.

El patiment, per la seva banda, és inherent a l’existència humana. Totes i tots patim, i patim per coses semblants. La consciència d’aquesta humanitat comuna sembla exaltar el sentit de pertinença a un tot, i d’unitat com a parts d’aquest. I, quan aquesta comunitat es troba en la pertinença a un grup que històricament ha patit desavantatges, sorgeix una força tan impressionant com la que hem pogut veure en el fenomen de Las Tesis, milers de dones en diferents llocs del planeta, d’edats, cultures i llengües molt diverses, cantant i ballant com una sola veu, un sol cos.

Adja, des d’Àfrica, ha hagut de fugir i distanciar-se de la seva filla, de la seva terra, de la cultura i de tot el que li era familiar, per salvar la seva vida. Lara habita en un país europeu, en el seu entorn natural i en la seva llengua i, tot i això, per la seva situació social de mare soltera i pobra, pateix necessitats, desarrelament i soledat també. Totes dues es reconeixen en el que els és comú, llegeixen amb sensibilitat i compassió les necessitats de l’una i de l’altra, i aquesta és la possibilitat d’un pont entre les persones.

El títol de la pel·lícula em va cridar l’atenció des d’un principi. Respirar és el procés més essencial de la vida, totes les experiències ocorren en la respiració, tot i que gran part del temps no en siguem conscients. Tornar a la respiració és tornar al centre i a l’essencial. D’alguna manera, aquesta història ens hi remet, a allò essencial de les relacions humanes i al que ens uneix.


 

Articles de MIGRACIÓ I DESARRELAMENT:

Próximo: TANT DE BO FOSSIS AQUÍ 
Bariloche: TRENCACLOSQUES D’UN DESARRELAMENT 
Y respiren normalmente: HUMANITAT COMPARTIDA 
La trinchera infinita: FUGIR CAP A DINS
Juicio a una zorra: HELENA NO VA SER PAS DE TROIA 
Mey Rahola, la nova fotògrafa: DESARRELAR-SE QUAN HOM NO VOL
UNA LLAR PANETÀRIA
Giovanna Ribes: CONTRA EL FATUM ETERN
Conversem amb … GASTÓN GONZÁLEZ 
CITES: Rosa Pujol, Marga Segarra i Carolina Bórquez
Editorial: LA FRAGILITAT DEL SUBSTENT

 

Deja un comentario