Edición Europa

2024 número 4

Soy una cuestión de identidad

Teatre

Zuicio a una Zorra con Carmen Machi

JUICIO A UNA ZORRA

HELENA NO VA SER PAS DE TROIA

La dona més bella del món, la filla de Zeus, causant de la guerra més famosa de l’antiguitat, coneguda com a Helena de Troia, no pas com a Helena d’Esparta, la seva terra d’origen, ja el seu nom il·lustra una vida de desarrelaments continus.

Per tots és sabut que va fugir amb el príncep Paris, un viatge mogut per l’amor i el desig; no obstant això, l’Helena recreada pel dramaturg i director Miguel del Arco i interpretada en nombrosos escenaris per l’actriu Carmen Machi, ha sabut de desarrelaments des de molt abans. La seva pròpia condició de filla d’un déu i una mortal la deixa des del bressol en terra de ningú. A quina pàtria pertany? A la dels déus? A la dels humans?

L’acció es desenvolupa en un tuguri decadent i envolta la protagonista de testimonis anònims, que la senten amb indiferència, sense cap mena d’empatia, ni tan sols de curiositat, cosa que reforça la profunda carència de la reina: no té una comunitat que la integri.

De la mateixa manera que l’Helena, moltes persones habitem en una o més ciutats, però sense formar part de cap. El creixement de les nostres urbs, la despersonalització dels barris de les grans capitals i centres turístics, ens posa en una situació emocional molt similar a la d’aquesta heroïna; ens genera la sensació d’estranyesa i de no pertinença, que esquerda la nostra identitat.

La protagonista ens relata com ha atret sobre si incomptables judicis en els llocs on ha viscut. Ha estat objecte de desig i moneda de canvi en els escacs del poder; considerada trofeu i tresor per rescatar; utilitzada com a detonant per a una guerra cruenta. Totes aquestes premisses tenen una cosa en comú: la negació de la persona, de la dona que sent i experimenta. Una altra condició habitual de la nostra època.

La negació de l’altre i convertir-lo en el depositari dels nostres judicis, siguin favorables o condemnatoris, també accelera el procés de debilitament de les nostres comunitats, la qual cosa alhora ens deixa indefensos, no només a aquells a qui enjudiciem, sinó també a qui sentenciem.

Helena perd les seves arrels. Les nostres ciutats i els seus habitants perden les seves arrels. Les nostres comunitats se’n ressenten, sense aquests ancoratges necessaris, sense els llaços que uneixen els veïns. Si la comunitat s’ensorra, fins i tot sense migrar, ens anem sentint estranys, despersonalitzats, sols.

El veredicte amb el qual ens interpel·la la protagonista, deixant-nos en la posició incòmoda del jutge, no és sobre la seva culpabilitat en els successos que se li atribueixen, sinó sobre la nostra posició en la construcció de la comunitat i el rol que hi escollim.

Juicio a una zorra, Miguel del Arco. Edicions Antígona.


 

Articles de MIGRACIÓ I DESARRELAMENT:

Próximo: TANT DE BO FOSSIS AQUÍ 
Bariloche: TRENCACLOSQUES D’UN DESARRELAMENT 
Y respiren normalmente: HUMANITAT COMPARTIDA 
La trinchera infinita: FUGIR CAP A DINS
Juicio a una zorra: HELENA NO VA SER PAS DE TROIA 
Mey Rahola, la nova fotògrafa: DESARRELAR-SE QUAN HOM NO VOL
UNA LLAR PANETÀRIA
Giovanna Ribes: CONTRA EL FATUM ETERN
Conversem amb … GASTÓN GONZÁLEZ 
CITES: Rosa Pujol, Marga Segarra i Carolina Bórquez
Editorial: LA FRAGILITAT DEL SUBSTENT

 

Deja un comentario