«Segurament això és una excusa per veure’l, per apropar-me a ell, abraçar-lo i saber com està… què has fet durant aquests nou anys d’absència a la terra? […] Una excusa per parlar-li de mi, de qui soc ara, del que sento».
Així li parla sobre l’escenari l’actor Pol Forment al seu pare Josep, reconegut editor mort sobtadament fa nou anys, amb qui es retroba de forma molt íntima en aquesta obra. També hi ha una altra persona en aquesta trobada, l’Arthur Rimbaud, el poeta francès que va ser l’obsessió i objecte d’estudi d’en Josep. Tot això a través d’un ball d’emocions enllaçades amb paraules.
A tots tres la vida, sobtadament, els hi va treure allò que tant estimaven: el pare. La figura paterna és, sovint, un suport incondicional, una de les “persones guia” per la qual interpretem el món exterior des de petits i a qui observem amb inesgotable admiració; per això és natural que la seva absència provoqui sentiments de desprotecció i abandonament.
Qui no ha viscut un esdeveniment traumàtic? En la infància amb experiències a l’escola o l’estil parental rebut, en l’adolescència amb les noves relacions o la construcció de la identitat, en l’adultesa amb el fet de tenir diverses responsabilitats econòmiques o familiars. Tots hem viscut un procés de dol on hem necessitat temps per a cicatritzar la ferida, experimentant tota mena d’emocions, aprenent a regular-les i a acceptar-les, sent la fi última d’aquest procés l’acceptació del canvi de realitat.
Quan ens trobem en alguna situació dolorosa, podem refugiar-nos en l’art com una vàlvula d’escapament per poder expressar el que sentim, transformant el dolor en quelcom positiu. Del dolor profund i inexplicable sorgeixen obres d’art inigualables, no es deia que tots els artistes eren uns bojos? Els tres protagonistes d’aquesta posta en escena van fer ús de l’escriptura, una eina terapèutica molt beneficiosa per qualsevol malestar psicològic, i van transformar el seu dolor en poesia com una forma d’alliberació personal. La poesia va ser el seu escut, el que els va permetre reconstruir-se de manera íntima mentre l’exterior els semblava hostil i desconegut.
Mitjançant aquestes situacions adverses aprenem a acceptar que el canvi forma part de la vida i que no podem controlar-ho tot malgrat els esdeveniments desestabilitzadors, i adquirim la capacitat de projectar-nos en el futur i actuar en conseqüència per avançar, com va fer Rimbaud fugint de la seva llar, el Josep canviant el poble per la gran ciutat o el Pol, interpretant aquesta peça que, per se, ja és un acte de resiliència.
Podríem afirmar que, generalment, l’objectiu de tot ésser humà és viure de manera funcional en totes les àrees vitals de la mà d’aquell buit que difícilment s’omplirà, però que, amb temps, anirà canviant de grandària, de forma i de color, d’això tracta la resiliència: a resistir al trauma i refer-se d’aquest, de redescobrir-se a un mateix des d’un altre lloc. Com va expressar el psiquiatre nord-americà Stephen J. Bergman, lluitem contra el dolor com si anés a destruir-nos quan en realitat, si l’acceptem, el que farà serà curar-nos.
Això és el que ens mostra la poesia de Rimbaud, des de la mirada del Josep i a través de la interpretació del Pol.
Podeu veure La Bellesa del diable a l’espai Dau al Sec de Barcelona del 20 al 25 d’abril.
