L’exili que ens empeny cap a dins i fa de la nostra supervivència una presó es transforma en INSILI. És un desterrament voluntari, una escapada detinguda que ens aferra al que sentim com a propi, per després advertir que ho hem perdut.
La trinchera infinita és una pel·lícula sobre insiliats, la història d’un país, de famílies que, sense adonar-se’n, van fugir cap a dins i, en aquesta fuga, es van perdre. És una experiència universal, explicada des de codis locals molt arrelats a la pell de l’espanyol.
L’Espanya de 1936, erosionada per un franquisme expansiu i poderós, és narrada a través de les vides d’Higinio i Rosa, la seva dona. Ells representen aquesta nació perseguida i anul·lada per la dictadura. La por, la sospita i la dissimulació són els protagonistes d’una història basada en fets reals. «Els topos» de la guerra civil espanyola van ser homes que, per salvar la vida, es van veure obligats a amagar-se durant dècades, rere els murs de les seves cases o sota terra, la qual cosa va generar una dolorosa paradoxa: per escapar ens tanquem o per ser lliures ens empresonem. Això li va ocórrer a famílies i a tot un país que va haver de desenterrar paraules oxidades, mentre els seus vius eren sepultats mirant de trobar un oblit que els protegís. Termes com «clausura», «amagar-se», «perseguir», «enterrar», «fugir», «perill» i «Franco», entre d’altres, van configurar aquesta nova manera de percebre la vida a través de l’espiell d’una porta, del forat en una paret, o d’una finíssima esquerda anomenada por. Això que justifica, accepta, permet i menteix.
La pel·lícula ens convida a reflexionar sobre les trinxeres que, com aquests «topos», anem construint i, sense adonar-nos-en, es converteixen en altres presons, en els nostres armaris. Existeixen tantes trinxeres en les quals ens refugiem, que molts cops no ens adonem que la nostra vida és com la d’Higinio. Cultivem trinxeres ideològiques, religioses, sexuals, de nacionalitat; trinxeres culturals, de poder, d’informació, del temps i fins i tot del propi cos. Trinxeres existencials que despleguen un univers de contradiccions on acabem -com Higinio- cavant túnels que, en realitat, són tombes.
L’ésser humà, en major o menor mesura, és un insiliat i, per compensar els seus desarrelaments, fa guetos, edifica espais personals dintre d’altres que va perdre. Li passa a Higini, a Rosa i a qui, refugiats en guarides tangibles o virtuals, com les xarxes socials, es perden i anestesien. Se’ns en pot anar la vida entre murmuris, en la rutina i la pobresa que genera tancar-nos a punts de vista nous. És que espiar la vida d’altres no significa que estiguem vivint la nostra.
Garaño, Goenaga i Arregi, els directors de la pel·lícula, ens introdueixen en un persistent estat d’ansietat que cansa i reclama una sortida de l’insili cap a la llum. «El topo» és exhortat per la seva dona i el seu fill a modificar la seva existència, atrevir-se i aprendre a viure tot i la por.
La trinchera infinita és, al meu entendre, una peça extraordinària que ens convida a observar-nos per deixar d’espiar, ens mostra fissures per sortir, ens adverteix del risc de repetir la nostra història personal o col·lectiva i ens deixa entreveure la possibilitat de canviar-la.
Articles de MIGRACIÓ I DESARRELAMENT:
Próximo: TANT DE BO FOSSIS AQUÍ
Bariloche: TRENCACLOSQUES D’UN DESARRELAMENT
Y respiren normalmente: HUMANITAT COMPARTIDA
La trinchera infinita: FUGIR CAP A DINS
Juicio a una zorra: HELENA NO VA SER PAS DE TROIA
Mey Rahola, la nova fotògrafa: DESARRELAR-SE QUAN HOM NO VOL
UNA LLAR PANETÀRIA
Giovanna Ribes: CONTRA EL FATUM ETERN
Conversem amb … GASTÓN GONZÁLEZ
CITES: Rosa Pujol, Marga Segarra i Carolina Bórquez
Editorial: LA FRAGILITAT DEL SUBSTENT
