Lali Symon és una comèdia dramàtica escrita i dirigida per Sergi Belbel. Segons l’autor, la idea va néixer arran d’unes converses amb l’actriu Emma Vilarasau, per a qui va escriure aquesta peça. Belbel va partir d’una situació biogràfica, l’acompanyament d’un progenitor en els últims anys de vida, per recrear una història que pivota entre tres dones de diferents generacions unides pel complex vincle familiar: àvia, mare i neta. El sol central d’aquesta tríada brillarà davant nostre, els espectadors, de dues maneres molt diferents. D’una banda, coneixerem la Lali Symon, una monologuista que fa de l’humor i la provocació les seves senyes d’identitat. Però, darrere la cara pública del personatge, serem testimonis de la intimitat de la persona, la Joana, en la seva doble condició de mare d’una jove, la Violeta —amb qui li agradaria entendre’s millor—, a la vegada que filla de l’Aurora —qui, tot i trobar-se en els seus últims dies, continua provocant la confrontació amb la seva filla.
L’estructura de la comèdia alterna l’espai públic —l’escenari on la Lali busca la nostra complicitat i les nostres rialles de forma descarada, ens interpel·la i fa que els seus «errors» formin part de l’espectacle— amb l’espai privat, la casa on l’Aurora s’aferra a la vida. Mentre que a l’escenari la Lali es mostra desinhibida, loquaç i fins i tot agressiva, al territori de la intimitat la veiem tensa, a la defensiva i fugissera. Aquesta subversió del clixé que identifica allò públic amb el posat i allò privat amb l’autenticitat, ens convida a qüestionar-nos sobre les transferències entre un àmbit i l’altre. De vegades, la màscara ens permet expressar el nostre jo genuí, mentre que el rol familiar ens engabia en el personatge que entre tots ens han anat construint.
La Lali, a l’escenari, aconsegueix transcendir la Joana i transforma en ficció les seves misèries, ràbies, pors, cansaments i preocupacions, en relats rics i enginyosos. Tot i semblar molt lliure sota la disfressa, sap que per a les dues espectadores amb qui comparteix la intimitat alguna cosa grinyola. Efectivament, l’Aurora i la Violeta miren la Lali, però parlen de la Joana, la critiquen, ja que el personatge triomfador no coincideix amb la persona amb qui conviuen.
Si l’escenari obliga la Lali a comunicar-se tant sí com no, a casa aquesta necessitat no s’ha desenvolupat a causa de les dinàmiques relacionals. El secret és l’estratègia principal d’interrelació que plana sobre les tres dones. Totes s’amaguen informació. El secret les uneix i les allunya en un joc constant que va des de fets quotidians fins a temes essencials. Per poder ser necessiten un espai lluny de la mirada de l’altra, però, paradoxalment, no accepten que l’altra faci el mateix.
En un moment de l’obra, l’Aurora interpel·la la seva filla: «No busca tant les veritats la dona aquesta de mentida que tothom admira tant?». Quan la Lali deixi a una banda les demandes de la seva mare i la seva filla i descompongui el seu personatge per parlar públicament de la Joana i d’elles, obligarà a mirar alguns d’aquests secrets sota la llum d’aquestes preguntes: quina és la veritat de tots nosaltres?, què hem amagat, a l’anvers, que parla més del nostre jo que allò que hi ha a la vista de tothom?
Lali Symon, de Sergi Belbel, Festival Grec de Barcelona, juliol 2023
SEGÜENT ARTICLE
El llac dels cignes: QUI SOC JO?
ALTRES ARTICLES D’AQUEST NÚMERO:
El llac dels cignes: QUI SOC JO?
Les set vides de Léa: LA IDENTITAT RESPONSABLE
L’anomalia: IDENTITAT DUPLICADA
