La Léa és una adolescent sobrepassada per la seva realitat, per uns pares que ella percep infeliços i per les respostes que no troba. Tot canvia quan, alienada per l’alcohol i les drogues, troba un esquelet al riu després d’una festa amb els seus companys de classe.
El descobriment de les restes humanes implica una inflexió per a la Léa: comença una estranya experiència espai-temps que la fa conviure amb l’etapa d’adolescència-joventut dels seus pares, la mateixa que està vivint ella. Necessita descobrir la veritat oculta en la trama de la sèrie, intenta lligar caps entre les set vides que comença a experimentar, totes diferents de la seva, però relacionades amb ella. Podem deduir que aquesta jove emprèn la recerca del seu propi lloc identitari, tot i les respostes esquives que es va trobant. Qui és la Léa?
El psiquiatra psicoanalista francès Jacques Lacan es basa en la neurologia per recalcar que l’infans, el cadell humà, neix immadur, desvalgut. Això és conseqüència de la prematuració motriu, que fa que percebi el seu cos com a fragmentat, inconnex. No obstant això, gairebé sempre hi ha un Altre que l’ajuda, l’alimenta i dona sentit al seu plor; l’espai ocupat per les figures de cura és fonamental en la integració gradual d’aquesta percepció fragmentada. L’infans també està mediat pel llenguatge que el preexisteix, abans de néixer ja té un nom, la paraula el determina tant o més que els gens, el llenguatge el travessa, així com el desig d’aquest Altre que el cuida. Quan, al voltant de l’any de vida, descobreix la seva imatge al mirall —en general hi ha algú que li diu que aquella imatge és seva— la completesa que li retorna aquesta imatge s’anticipa a la pròpia experiència corporal, aquesta forma total del cos contrasta significativament amb allò que experimenta.
Aquesta primera identificació davant el mirall és la clau per a la formació del JO, i és literalment originària i fundadora de les altres, aquelles que vindran i l’aniran constituint, juntament amb el llenguatge i la mirada de l’Altre, la mare. D’aquesta manera es construeix una primera identitat que permet pacificar l’angoixa que provoca la sensació de fragmentació. Si va ser aquest primer Altre qui, amb la paraula, va atorgar-li un lloc al món (juntament amb el fet de ser objecte del seu desig), el que digui serà determinant en la captació i interpretació de la pròpia existència: són marques indelebles.
Nosaltres, com la Léa, veiem la realitat des d’una mirada única, molt lligada a la constitució de la nostra identitat, fins i tot sense ser-ne conscients. La relació amb els pares de cada personatge que encarna la Léa i el lloc ocupat a l’inconscient, es reflecteix en la relació que ella manté amb els seus amics, els seus contemporanis. Tots fem quelcom molt similar. Cada personatge intenta complir amb el que —suposa— espera el pare i/o la mare, i així acomplir el desig que implica la il·lusió de completesa que tenen dins seu.
La Léa busca el seu lloc al món des de la pròpia identitat, tal com fem cadascú de nosaltres. La Léa té la possibilitat de mirar des de diferents perspectives per entendre que és el resultat de la pròpia identificació, i de l’espai simbòlic que la traspassa, que la travessa.
Hi ha moltes preguntes sobre les eleccions relacionades amb la nostra identitat, de la qual en som responsables, com també ho som de trobar, individualment, aquestes respostes.
Las siete vidas de Léa, Netflix.
SEGÜENT ARTICLE
L’anomalia: IDENTITAT DUPLICADA
ALTRES ARTICLES D’AQUEST NÚMERO:
Lali Symon: D’ANVERSOS I REVERSOS
El llac dels cignes: QUI SOC JO?
L’anomalia: IDENTITAT DUPLICADA
