Edició Europa

2024 número 4

Soc una qüestió d'identitat

Sociologia

Fotografía de Mey Rahola

Mey Rahola

DESARRELAR-SE QUAN HOM NO VOL

Arran de la retrospectiva dedicada a la fotògrafa Mey Rahola (1897-
1959), en el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), és oportú fer-se ressò d’alguns criteris sociològics envers  el seu material fotogràfic. Apel·lant a la quotidianitat, el realisme de Rahola ens ajuda a comprendre les seves vivències personals -però, alhora col·lectives- amb una mirada feminista i emancipadora per l’època. Rahola fou reconeguda durant la II República com un referent de la dona moderna, malgrat que pocs anys més tard i, com a conseqüència del cop d’Estat, el seu destí truncà, en bona mesura, la seva carrera i l’obligà a un exili forçós a França. 

Tot i això, el seu repertori fotogràfic traspassa la dimensió de l’expatriació personal i familiar. Justament, abans d’emprendre aquest viatge, Rahola reflectí en temps de pau dos mons, que des d’un punt de vista sociològic, eren antagònics per raó de classe social: el retrat de dones fent esport a Cadaqués, en el qual ella s’emmarca, contrasta amb la pobresa del barraquisme en el que vivien d’altres dones, les gitanes. Les primeres formaven part, de ben segur, d’una elit benestant que al fugir a l’exili, no van experimentar les mateixes misèries, dificultats i rebuig al nouvingut, tal com evidencia la pròpia fotògrafa durant seva estada a Lió. Per contra, les segones, vulnerades de drets al llarg de la Història per la seva doble condició de dones i gitanes, il·lustren el fenomen de l’exclusió social. Perseguides com a comunitat, s’han vist abocades a experimentar processos migratoris, sense que se’ls reconegués el seu estatus de refugiades. En aquest sentit, però, hi ha quelcom que uneix a ambdós col·lectius de dones: totes elles foren tractades com a immigrants econòmiques, donant invisibilitat a les seves situacions reals com a exiliades -en el cas de les primeres- i asilades -en el segon supòsit, de víctimes d’una persecució o amenaça greu.

En general, el concepte de mobilitats humanes agrupa diferents categories en funció de si són de naturalesa “forçada” o “voluntària”. En el cas de les primeres hi trobem els “refugiats”, “desplaçats” i “exiliats polítics”. Se les qualifica de forçades, perquè inclouen a totes aquelles persones víctimes d’una persecució o amenaça greu que posen en perill les seves vides. El perfil dels refugiats es correspon, per tant, a ciutadans que pateixen la violència –sovint institucional per raons religioses, ètniques, d’identitat nacional, d’orientació sexual o relacionades amb la llibertat d’expressió, que se’ls nega; sovint les víctimes recorren a tercers països per demanar el conegut “dret d’asil”. El procediment més comú adoptat pels països receptors és ubicarlos en uns  campaments, normalment aixecats prop de la zona fronterera, per així evitar la sensació que se’ls deixi entrar a residir dins el país, constitueixen una resposta provisional. Lamentablement, aquesta previsió de “temporalitat”, en realitat, es transforma en un fenomen enquistat i durador, que lluny de resoldre el problema de fons, en crea un de nou: una espècie de gueto.

Altrament, dins de les mobilitats “forçades” trobem els exiliats polítics, els quals també es veuen obligats a expatriarse contra la seva voluntat per significarse políticament en el seu país. No sempre se’ls reconeix com a víctimes en el nou Estat on s’assenten. En comptes d’acollirlos, se’ls tracta com a immigrants de caràcter econòmic, com fou el cas de la majoria de catalans exiliats a França. 

És curiós com el fenomen migratori se’l considera una mobilitat “voluntària”, en contraposició a les categories anteriors.   No obstant, tenint en compte que avui el gran gruix de la immigració s’explica per causes estrictament econòmiques i de millora legítima de la seva qualitat de vida, es fa palesa l’existència de criteris ideològics que s’amaguen darrera de qualsevol classificació i definició conceptual. Només així podem entendre el perquè institucionalment s’ha decidit percebre tots els moviments migratoris com a actes voluntaris. 

Silvia Cabezas / Doctora en Sociologia i diplomada en gestió de la comunicació política i electoral per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professora col·laboradora a la UOC i Associada als departaments de Sociologia i Ciències Socials de la UB ia la Universitat Carlos III, de Madrid, respectivament. Col·laboradora de l’Observatori Crític dels Mitjans de Comunicació i membre del grup de recerca Temporalitats: Arts, Comunicació i Penament.

Feu un comentari

> Identitat

> Resiliència

> Migració i Desarrelament

> Intolerància i Exclusió

> Joventut i Reparació

> Temps de Rituals