Pablo i Elián són a quinze mil quilòmetres de distància, però no tenen ningú més a la vora. Seria difícil negar que Pablo, immigrant argentí a Sydney, i Elián, actor espanyol a Madrid, estan pròxims l’un amb l’altre. Pròxims, encara que llunyans; acompanyats, però sols.
A Próximo, obra del director porteny Claudio Tolcachir, la proximitat i la llunyania es confonen. Què és a prop? Què és lluny? Les tecnologies de la comunicació estan canviant el món, amb nosaltres a dins. Com a nens, hem d’aprendre de nou el significat de les paraules.
El cos. Podem relacionar-nos sense el cos? Sens dubte que sí. Dues ments poden connectar-se, entaular amistat i enamorar-se, sense que els seus cossos s’hagin tocat mai. “De què fas olor?”, “Quina hora és allà?”, “Quina temperatura fa?”, es pregunten els personatges de Próximo, preguntes que només interessen el cos, que busca el seu lloc en la relació.
Qui està més a prop? Dues persones assegudes a la mateixa taula, cadascuna mirant la pantalla del seu telèfon, o dos individus, com Pablo i Elián, una parella d’homes que no es coneixen en persona, sinó només a distància, i que es comuniquen per Skype? La tecnologia té la mateixa capacitat per unir-nos que per separar-nos, tot depèn de l’ús que en fem.
El sociòleg i filòsof polonès, Zygmunt Bauman, anava un pèl desencaminat en la crítica que feia a les xarxes socials, ja que només en veia l’indiscutible aspecte negatiu. És clar que és possible fundar i mantenir nous vincles humans en la distància. Que res substitueixi el cara a cara i el pell amb pell! És cert, res no substitueix la presència física. Però qui es comunica per Skype pot no buscar substituts: simplement fa un ús intel·ligent d’una eina disponible. La curiositat i el desig pel cos de l’altre es mantenen. “Tant de bo fossis aquí”, anhela Pablo.
Quan els nostres avis i àvies van migrar era molt difícil mantenir lligams amb familiars i amics. Eren els temps del correu postal. Avui en dia, nens immigrants, en la seva lluita contra el desarrelament, es connecten a la xarxa amb els seus amics del país d’origen per jugar en línia a la consola. Llunys, això sí, els cossos. El contacte físic és impossible a través de les pantalles.
“Pensar en un home s’assembla a salvar-lo”, va escriure el poeta i assagista Roberto Juarroz. Trucar per Skype a un altre s’assembla a salvar-lo, sembla ser l’experiència compartida de Pablo i Elián, que salven l’altre salvant-se. Almenys, mentre no es talli la comunicació.
“Com puc ajudar-te?”, pregunta Pablo. “No em tallis”, contesta Elián.
En un altre temps es deia: dona’m la mà o abraça’m. Ara diem: no em tallis.
Proximitat no corporal, però no incorpòria; hi ha la veu i la imatge, filtrades per dues pantalles: la que emet i la que rep. I darrere de cada una, un ésser humà sentint-se, alhora, sol i acompanyat, com tothom, com sempre.
Articles de MIGRACIÓ I DESARRELAMENT:
Próximo: TANT DE BO FOSSIS AQUÍ
Bariloche: TRENCACLOSQUES D’UN DESARRELAMENT
Y respiren normalmente: HUMANITAT COMPARTIDA
La trinchera infinita: FUGIR CAP A DINS
Juicio a una zorra: HELENA NO VA SER PAS DE TROIA
Mey Rahola, la nova fotògrafa: DESARRELAR-SE QUAN HOM NO VOL
UNA LLAR PANETÀRIA
Giovanna Ribes: CONTRA EL FATUM ETERN
Conversem amb … GASTÓN GONZÁLEZ
CITES: Rosa Pujol, Marga Segarra i Carolina Bórquez
Editorial: LA FRAGILITAT DEL SUBSTENT
