Venim de la nit i cap a la nit anem
Vicente Gerbasi / Poeta veneçolà
Paraula crua i sonora que dol quan la pronunciem: desarrelament.
Denota l’efecte i resultat d’arrancar una planta d’una arrel, trasplantar algú del seu lloc d’origen, del seu entorn, de la seva llar, de la seva criança, dels seus costums, del seu “ethos”: conjunt de trets o maneres de comportament que formen el caràcter o la identitat d’una persona o una comunitat.
El desarrelament és un sentiment de pèrdua, una sensació d’estranyesa que afecta la nostra identitat individual i col·lectiva. L’angoixa, la por, la frustració, la violència i la soledat, són totes sensacions i vivències inherents al desarrelament.
En el començament abrupte d’aquest nou mil·lenni, el desarrelament s’ha convertit en un dels problemes socials més greus, en una tragèdia que involucra tota la humanitat, representada per milions de víctimes, producte de les migracions massives i dels desplaçaments forçats. Víctimes que fugen de les guerres, de la fam i les malalties, de l’exclusió i la pobresa extrema.
Aquesta tragèdia, creada pel mateix ésser humà, requereix, per solucionar-se, una veritable solidaritat, en la qual la diversitat cultural ajudi a crear consciència de les necessitats mínimes de tota persona. Al seu torn, cal que generi el compromís de la comunitat internacional, més enllà dels límits territorials dels estats nació, a través d’una jurisdicció de drets globals i universals. I des d’un punt de vista filosòfic, ha de reafirmi valors superiors, mitjançant un “ethos” (costum i conducta) i una ètica mínima universal, consistent amb el món de la vida, el món que conté tots els actes culturals, socials i individuals de la nostra existència.
Els éssers humans, a més d’habitar un espai i un temps vivencial, posseïm una existència mental, pensant, convivim en l’èter de la significació, del sentit, immersos en un món de representacions, de mites, creences, relats, imatges, afectes, i avui en dia ampliat per les noves tecnologies i un nou món: el ciberespai i la realitat virtual.
Més enllà de la separació dels nostres éssers estimats i d’haver de canviar els nostres hàbits i pràctiques, aquest desarrelament produeix la sensació d’un món estrany, aliè, que no podem sentir nostre, un món que violenta la nostra vida, una espècie de distopia (antiutopia, societat amb característiques negatives), que ens ofereix incertesa i en què se’ns fa impossible arrelar-nos. Simone Weil, escriptora francesa, ja advertia que “estar arrelat és potser la necessitat més important i menys reconeguda de l’ànima humana. És una de les més difícils de definir”.
Recorrent a una filosofia terapèutica, que es preocupi més pel benestar que per la comprensió humana, com la que va proposar el filòsof estatunidenc Stanley Cavell -a partir de les teories del seu predecessor Wittgenstein-, podem considerar la filosofia com una forma de reeducació per a adults. I així reeducar l’ésser humà en la seva diversitat d’identitats, costums i cultures, per arribar a un consens del que som i a un objectiu comú del que volem ser.
Sempre serà necessària la diversitat dins de la globalitat, però serà un món més arrelat en la dimensió global, dins d’una ètica que tendeixi a un consens humanitari universal, que faci possible l’arrelament, transformant l’abandonament i el desterrament en la possibilitat immunològica d’una llar planetària.
Articles de MIGRACIÓ I DESARRELAMENT:
Próximo: TANT DE BO FOSSIS AQUÍ
Bariloche: TRENCACLOSQUES D’UN DESARRELAMENT
Y respiren normalmente: HUMANITAT COMPARTIDA
La trinchera infinita: FUGIR CAP A DINS
Juicio a una zorra: HELENA NO VA SER PAS DE TROIA
Mey Rahola, la nova fotògrafa: DESARRELAR-SE QUAN HOM NO VOL
UNA LLAR PANETÀRIA
Giovanna Ribes: CONTRA EL FATUM ETERN
Conversem amb … GASTÓN GONZÁLEZ
CITES: Rosa Pujol, Marga Segarra i Carolina Bórquez
Editorial: LA FRAGILITAT DEL SUBSTENT
